Un dia s´omple
la nostre casa de gent forastera . La
masia és gran s´hi venen
a allotjar un parell de dotzenes d´homes,
tots vestits de blau, armats cadascun
d´un caveguet, una llentilla d´augment
i una tisora.
La
Diputació de Tarragona, d´acord
amb la nostre família, els ha enviat
a casa.
Immediatament
d´esser a can Pau
-a casa nostre- aquella colla de forasters,
corre la veu de ser una brigada que cerca
la fil·loxera.
Ells
pagesos tenen ben boniques les vinyes
i els costa de creure que les pugui matar
un "escarbato"(com alguns creient).
Els incrèduls són munió
Des
de l´endemà d´esser
a casa la brigada, comencen les recerques.
Entren
a una vinya i no deixen cep sense descolgar-ne
les rels. Amb la tisora en tallen una
o varies, i les examinen atentament, amb
la llentilla d´augment.
Hi
ha pagès que està furiós
de que aquells homes li entrin a la vinya;
però no ho pot impedir. Sap que
compleixen una missió oficial i
contra això no pot fer res.
Un
dia corre la veu d´haver aparegut
la fil·loxera.
Dissortadament, era cert. El mateix dia
d´esser descoberta a una vinya de
ran de la masia, Don Emilio(un dels tècnics)
armà el microscopi i ens la mostre
a tots. Aquells pugonets, al microscopi,
semblaven cigalons.
Plogueren
les visites, no pas dels més necessitats
d´esser il·lustrats sinó
de les persones més llegides, alarmades,
desitjoses de més conèixer.
Davant
d´aqueixos testimonis, els incrèduls
s´hagueren de rendir; però
ho feren a mitges.
L´antipatia
que amb si arrossegava el qualificatiu
de ganduls, sempre greu, en boca d´un
pagès, ara pujava -o baixava- a
la categoria d´odi. i tan odiada
com els de la brigada, ho era la nostre
família, "per creure falòrnies
i dar allotjament a aquella colla de ganduls
i criminals, tot en un plegat".
Però
qui mana té la força i és
fa obeir. Els treballs oficials prosseguiren
contra el clam de la multitud.
Els
porxos de la masia es van omplir de barrils,
plens de sulfur de carbó
uns: i de quitrà,
altres.
L´enrabiament
dels que no es volien subjectar de bon
grat a les previsions dels tècnics
"que no entenien res de pagesia"
va pujar al roig viu. Aquella gentota
maleïda (deien) no en tenien prou
en fil·loxerar les vinyes: després
les matava.
L´endemà
mateix(els tècnics), s´enduien
un barril de cada cap a la vinya que havien
descobert fil·loxerada.
Uns
esquilaven els ceps, un altre, amb la
gran xeringa(metalica amb cabuda d´un
parell de litres) la clavava fondament
a la terra i empenyia el pistó.
Això, tres o quatre vegades, al
voltant de cada cep. Darrera, en venia
un altre, amb una galleda plena de quitrà,
un cèrcol de bóta petita
i un pinzell. Posava el cèrcol
a terra, pla, de manera que el cep restes
al centre, i amb el pinzell enquitranava
la rodona superfície limitada pel
cèrcol.
Al
cap de poques hores, els pàmpols
que restessin al ceps marcien.
La
vinya era morta.
El
sulfur de carbó injectat al voltant
dels ceps matava la fi·loxera;
però també matava la vinya.
La capa de quitrà al voltant del
cep tendia a evitar que algun individu
pogués fugir de l´acció
del sulfur.
Els
incrèduls, tingueren ocasions sobreres
per comprovar com les vinyes encara no
sulfurades es tornaven anèmiques
i sucumbien amb una ce·leritat
esfereïdora.
Penedès
avall, vers el Vendrell, alliçonats
per l´esdevingut a Sant
Jaume, es van apressar a plantar
vinya americana entremig de la vinya vella.
Aquelles
vinyes mortes(pagades a 3 cèntims
el cep) els havien sigut la salvació. |
